Crònica de

Em sostenia la templa, amb el seu índex i el seu cor,

gairebé sense tocar-la,

quasi més amb la mirada que amb la força que,

sobre ella,

hi exercia la seua mà.

L’esquerra era,

l’esquerra era la mà.

I era suau,

com l’ala de la papallona amb la brisa tremolant;

i delicada,

com els pètals de la rosa del primer Sant Jordi de l’amant.

No així la dreta.

Empenyia la templa dreta amb la seua dreta mà

amb moviments sentits, rítmics, constants.

Circulars.

Primer d’avant enrere,

després d’enrere avant.

El meu coll exercia la justa força,

la justa per sostenir el cap,

de la dolça tracció

d’aquelles contradictòries mans,

quasi bipolars.

Després, ambdues es posaven d’acord

per fer sobre ell exacta mateixa força

i fer-lo, el cap,cap a l’altre muscle, caminar.

I, llavors,

intercanviaven papers,

màgicament,

com si hagueren oblidat,

per complet

el que feien segons abans.

Ara era la dreta qui sostenia sense tocar;

i l’esquerra, més decidida,

qui feia rodar.

I venia l’aigua.

Començant freda per anar d’escalfor pujant,

fins vora cremar.

Llavors, la meua mirada es clavava en la seua

i ambdós compreníem que la temperatura

massa havia pujat.

Que, fóra com fóra,

pel bé d’ambdós,

l’havíem de fer davallar.

I va valdre tan sols un gir més de la seua humil mà,

gran

i amb dits grossos i llargs,

Per fer-la, de nou, baixar.

I ara el bescoll.

I mira cap avall,

I no alces el cap

I fregar i fregar,

Ara més fort,

Ara més suau.

Asseca les gotes

que comencen a rodolar;

ja arribem al final.

De nou, els índexs;

ara per tancar,

uns segons

les parpelles

i fer-me mirar cap a dalt.

Que cap llum es fonga

o m’hauràs d’avisar.

Somric.

Aguanta un poc,

ja arribem al final.

Tranquil,

no em fas patir.

I l’últim contrast.

Amb la tovallola fa moure

sense massa control

el cap.

Se n’adona.

Para.

També el rellotge,

també les veus del voltant.

I fixa els ulls

en els meus

i amb tendresa

comença a assecar

les gotes que a les galtes i al front  pogueren quedar.

I ja està. Ací ja hem acabat.

Passa a aquella cadira. Com els vols?

Com?

Els cabells, que com te’ls talle.

Ah, sí.

No massa,

només les puntes,

que me’ls vull deixar llargs.

Anuncis

La cabanya de la platja

La cabanya de la platja va donar molt de si.

Com ens palpàvem xiqueta, com ens palpàvem xiquet

La cabanya de la platja ens va obrir el camí

a les portes del sexe

que estava per venir.

 

Amb fingida innocència, repetíem el nostre joc,

cada nit menys poc a poc.

 

Ens llençàvem sorra sobre les mans

per després espolsar-nos-la suaument,

tendrament,

amb les més delicades formes,

mentre les nostres llengües i mans inventaven

més brusques tornes.

 

Però recorde excitar-nos així,

Així

Així

Només així.

 

Un dit teu agranant sorra del meu

 

I recorde quan les ganes van poder al joc

i un sms en arribar a casa que deia: “el meu primer mal d’ous, xiqueta”.

M’havia quedat calenta. T’havies quedat calent.

CREIX EL NOMBRE DE COLOMS RADICALS I ANTISISTEMA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA

Els coloms de València estan molt més empardalats que els del meu poble. Estar empardalat, tenint en compte que parlem de pardals, podria considerar-se una virtut però, almenys des de la perspectiva d’una conductora sobre dues rodes, no ho és.

Els de Canals respecten els espais dels uns i dels altres, els d’ací no; són hiperanàrquics, i no hi ha cosa que els agrade més que el carril bici. És la seua debilitat. Damunt, és que no tenen reflexos i no s’immuten ni veient la roda a dos pams.

Entenc que no tenen el seu espai, que per les voreres circulen nanes amb “coletes” i cara bitxo que els persegueixen amb els ulls oberts com a plats i també perilloses iaies amb carros de la compra que no miren pèl.

Per això, en nom d’aquests animals desorientats, crec que seria convenient el disseny d’un carril Colom que comunique València des del centre històric fins la mar, els llocs més freqüentats per aquests pardals. Crec que així solucionaríem gran part dels problemes de convivència d’aquesta nostra ciutat. 

De nou, el teatre

Moltes històries se m’escapaven de les mans. Jo havia anat fugint la vida. Per a què estimar-la?

Em vaig negar a actuar en cap obra que no fóra la meua. Sí, només representaria el meu teatre. I prou. Volia, a més, que aquest, el meu, fóra un monòleg. I també seria jo qui m’encarregaria de la direcció, la producció, el guió, el maquillatge, el vestuari i la resta de la posada en escena.

Pensant-ho millor, tampoc parlaria. Així no faria falta guió. Només actuaria, escenificaria.

Vaig estar pensant que tampoc volia públic. La meua era una obra pobra -molt pobra: una sola actriu, productora i directora- i damunt ni hi anava a parlar.

Aleshores vaig decidir que, si no anava a tindre públic, per a què contar la història? Jo ja la sabia.

Vaig decidir quedar-me quieta a l’escenari.

 

I allà hi vaig romandre, esperant que algú m’inventara a les seues històries, que pensara en mi com un personatge dels seus relats -un personatge qualsevol, un secundari més que fóra, inclús un figurant-.

 

Un dia, però, em vaig trobar enamorada d’un teatre. D’una trama que es teixia amb tanta dolçor com el protagonista teixia la seua bufanda.

Jo li vaig demanar actuar, ell em va dir “val”.

Però jo no volia un “val”. No volia sentir-me una actriu colada de casualitat en uns càstings, escollida arbitràriament, pel cansament del dia, per la necessitat de cobrir el paper. Volia sentir-me necessària per a l’obra.

 

Ja a casa, rellegia els guions per veure quan intervenia jo. Passava fulls i fulls: llegia ràpid, ansiosament, per damunt; després, incrèdula, amb deteniment, lletra per lletra. No em trobava enlloc. Altra gent i altres escenaris s’hi repetien molt.

Però el meu nom, els escenaris en què jo te m’havia mostrat, no aconseguia llegir-los ni entre línies. Vaig esgarrar el guió.

 

Vaig tornar a pensar que, potser, el millor seria tornar a la quietud i el silenci del meu escenari, on ningú mai em faria sentir gran, però tampoc menuda.

L’andana

Que matí… 5:37 marca el rellotge del metro. En 7 minuts passa el meu.

Dues persones a l’andana assegudes el més lluny que poden una de l’altra. Intente establir alguna mena de contacte visual per dir bon dia però no rep resposta. Assec i comence a pensar en les meues coses.

Per poques vegades, arribe amb temps de sobra. Però no. És un engany, un miratge. En realitat, com sempre, és tard. No és que siga molt matí; per mi, no, encara es de nit. Encara no he dormit. Encara no és divendres, és una prolongació cansada del dijous. Per això arribe “a temps”. Jo arribe dijous al divendres.

“A temps…”a temps de què? Quan arribem “a temps” per a unes coses estem arribant massa tard o massa prompte per a altres. Desconeixem què ens durà el destí i no sabem si aquest tren o dos més tard serà una millor o una pitjor opció. Però necessitem refermar la nostra vida en unes bases inexistents però que la societat ens dibuixa a sota amb un llapis de grafit que cap goma pot esborrar. Sempre la contínua recerca de seguretat.

Torne a mirar cap amunt. El rellotge. 2 minuts. Tic, tac, tic, tac. Mai he odiat tant cap objecte com el rellotge ni cap pregunta com “Quina hora és?”. Fer-la és senyal de que te n’has o te’n vols anar o de que tems que es faça tard per a alguna cosa. En qualsevol cas, significa que tems no estar en eixe moment on has d’estar.

I així les 5:47. Tic, tac. I ja anem per Aragó. 3 parades.

Uns que tornen de festa i altres que van a treballar. Jo no estic a cap lloc. Jo continue al meu dijous que vol ser divendres.

Això del biorritme no tinc ni punyetera idea de què és. Jo no en tinc d’això. No tinc cap mena de constància. Menge quan tinc fam i dorm quan no puc més. I prou. Sobreviure.

Sent l’oloreta a pa acabadet de fer que desprenen les panaderies. Després de tota una nit sense poder dormir i sense poder menjar… La panxa em brama. I encara més de dues hores per poder menjar.

Vaig a comprar el bitllet. Anada i tornada a Alcúdia: 8’10, a Xàtiva, una parada menys, 5 minuts menys: 6’10.

Vaig amb el meu bitllet cap a les maquinetes aquestes per fitxar-lo i poder passar a l’altra vorera de l’andana, la que et du al tren.

Mira, encara estan obertes. No fa falta ticar. Al costat, un espai ben gran, sense màquines, obert també. Sense adonar-me’n, sense pensar, em veig, com la resta de gent, passant per dins de l’espai estret de les maquinetes sense utilitzar l’enorme espai lliure d’obstacles que teníem just a la nostra esquerra. Punyeteres ovelletes.

Enfonsant-me a la sorra

Ens trobàvem en estat de fusió.

Te m’esgolies

entre cada badall

dels meus dits.

Amb tu

construïa cavallons,

amb tu

dibuixava horta.

Escarbant dins de tu

trobava històries,

històries gravades

en cada clòtxina imperfecta.

Les perfectes no en contenien, d’històries;

tant preocupades com estaven per la seua bellesa.

Hui

Un xiquet aprenent a anar en bici.

Una dona acabada de divorciar que s’apunta a l’autoescola.

Dos amics que xarren sobre la caiguda dels bancs.

Un timbre que sona i una porta que s’obri i diu: el llanterner! (i quin gust escoltar aquesta paraula!)

Una cadira de boga i un ofici que s’ha perdut, i Ikea, que té un anunci nou.

I una parella immigrant que riu amb els menudets al parc aliena al telediari d’aquesta nit, que parla del seu país.

I un nus amb una altra cadena de gos, i riure.

I un xicon encadenat al seu físic corrent per la platja.

I que demà el contracten a una discoteca de cambrer o de gogó i a l’altre vaja a la tele a buscar parella.

I música al carrer, al passeig de la mar.

I recordar aquell brasiler que fa capoeira.

I veure des de dins com se’n va el sol.

Pegar botets amb les ones i ser feliç.

I tornar a escoltar parlar de la crisi.

I cases buides.

I l’anglés que sempre dorm a sota de ma casa i toca la flauta i té un gos malalt i plora per ell perquè és la seua única companyia és identificat i interrogat per la policia.

I una xiqueta que es posa a sobre la samarreta de son pare de “Rita no paga. Treballadors de l’EMT” i son pare que se la mira orgullós.

I Astúries i les mineres i els miners.

I ixos xiquets que no apareixen, i quina amargor per a la família.

I no poder dormir… i obrir un bloc, i començar a escriure i entendre perquè no m’adorm.

De bon de matí

Hui el carrer Sant Joan de Déu ha amanegut més carrer que mai, amb més olor a timó i a poble. Homes esperant al cantó que els arreplegara el cotxe que els duria a la llarga jornada de treball i iaios cansats de tota una nit sense pegar ull que aprofitaven els primers rajos de sol per eixir a les portes; altres, amb les bicis, diguent amables i sonors BON DIA a tots aquells amb qui es creuaven. La complicitat dels matiners.