L’andana

Que matí… 5:37 marca el rellotge del metro. En 7 minuts passa el meu.

Dues persones a l’andana assegudes el més lluny que poden una de l’altra. Intente establir alguna mena de contacte visual per dir bon dia però no rep resposta. Assec i comence a pensar en les meues coses.

Per poques vegades, arribe amb temps de sobra. Però no. És un engany, un miratge. En realitat, com sempre, és tard. No és que siga molt matí; per mi, no, encara es de nit. Encara no he dormit. Encara no és divendres, és una prolongació cansada del dijous. Per això arribe “a temps”. Jo arribe dijous al divendres.

“A temps…”a temps de què? Quan arribem “a temps” per a unes coses estem arribant massa tard o massa prompte per a altres. Desconeixem què ens durà el destí i no sabem si aquest tren o dos més tard serà una millor o una pitjor opció. Però necessitem refermar la nostra vida en unes bases inexistents però que la societat ens dibuixa a sota amb un llapis de grafit que cap goma pot esborrar. Sempre la contínua recerca de seguretat.

Torne a mirar cap amunt. El rellotge. 2 minuts. Tic, tac, tic, tac. Mai he odiat tant cap objecte com el rellotge ni cap pregunta com “Quina hora és?”. Fer-la és senyal de que te n’has o te’n vols anar o de que tems que es faça tard per a alguna cosa. En qualsevol cas, significa que tems no estar en eixe moment on has d’estar.

I així les 5:47. Tic, tac. I ja anem per Aragó. 3 parades.

Uns que tornen de festa i altres que van a treballar. Jo no estic a cap lloc. Jo continue al meu dijous que vol ser divendres.

Això del biorritme no tinc ni punyetera idea de què és. Jo no en tinc d’això. No tinc cap mena de constància. Menge quan tinc fam i dorm quan no puc més. I prou. Sobreviure.

Sent l’oloreta a pa acabadet de fer que desprenen les panaderies. Després de tota una nit sense poder dormir i sense poder menjar… La panxa em brama. I encara més de dues hores per poder menjar.

Vaig a comprar el bitllet. Anada i tornada a Alcúdia: 8’10, a Xàtiva, una parada menys, 5 minuts menys: 6’10.

Vaig amb el meu bitllet cap a les maquinetes aquestes per fitxar-lo i poder passar a l’altra vorera de l’andana, la que et du al tren.

Mira, encara estan obertes. No fa falta ticar. Al costat, un espai ben gran, sense màquines, obert també. Sense adonar-me’n, sense pensar, em veig, com la resta de gent, passant per dins de l’espai estret de les maquinetes sense utilitzar l’enorme espai lliure d’obstacles que teníem just a la nostra esquerra. Punyeteres ovelletes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s