Em sostenia la templa, amb el seu índex i el seu cor,
gairebé sense tocar-la,
quasi més amb la mirada que amb la força que,
sobre ella,
hi exercia la seua mà.
L’esquerra era,
l’esquerra era la mà.
I era suau,
com l’ala de la papallona amb la brisa tremolant;
i delicada,
com els pètals de la rosa del primer Sant Jordi de l’amant.
No així la dreta.
Empenyia la templa dreta amb la seua dreta mà
amb moviments sentits, rítmics, constants.
Circulars.
Primer d’avant enrere,
després d’enrere avant.
El meu coll exercia la justa força,
la justa per sostenir el cap,
de la dolça tracció
d’aquelles contradictòries mans,
quasi bipolars.
Després, ambdues es posaven d’acord
per fer sobre ell exacta mateixa força
i fer-lo, el cap,cap a l’altre muscle, caminar.
I, llavors,
intercanviaven papers,
màgicament,
com si hagueren oblidat,
per complet
el que feien segons abans.
Ara era la dreta qui sostenia sense tocar;
i l’esquerra, més decidida,
qui feia rodar.
I venia l’aigua.
Començant freda per anar d’escalfor pujant,
fins vora cremar.
Llavors, la meua mirada es clavava en la seua
i ambdós compreníem que la temperatura
massa havia pujat.
Que, fóra com fóra,
pel bé d’ambdós,
l’havíem de fer davallar.
I va valdre tan sols un gir més de la seua humil mà,
gran
i amb dits grossos i llargs,
Per fer-la, de nou, baixar.
I ara el bescoll.
I mira cap avall,
I no alces el cap
I fregar i fregar,
Ara més fort,
Ara més suau.
Asseca les gotes
que comencen a rodolar;
ja arribem al final.
De nou, els índexs;
ara per tancar,
uns segons
les parpelles
i fer-me mirar cap a dalt.
Que cap llum es fonga
o m’hauràs d’avisar.
Somric.
Aguanta un poc,
ja arribem al final.
Tranquil,
no em fas patir.
I l’últim contrast.
Amb la tovallola fa moure
sense massa control
el cap.
Se n’adona.
Para.
També el rellotge,
també les veus del voltant.
I fixa els ulls
en els meus
i amb tendresa
comença a assecar
les gotes que a les galtes i al front pogueren quedar.
I ja està. Ací ja hem acabat.
Passa a aquella cadira. Com els vols?
Com?
Els cabells, que com te’ls talle.
Ah, sí.
No massa,
només les puntes,
que me’ls vull deixar llargs.
L'ambogaor 